MARISA MARCONI
I EL GOIG DE L’EXISTÈNCIA

Marisa Marconi (Grottammare, Itàlia, 1 956, escultora, pintora i gravadora), exterioritza en la matèria els sentiments i les passions de l’ésser humà en el seu primitiu estat. Podrìem dir que és visceral, ja que en el pensament i amb les mans atravessa les aparences de la forma i fa que aquesta es manifesti amb les convulsions i amb els espasmes de les més intimes realitats; d’aquelles en què l’esperit i la cara es manifesten a la vegada. D’aquesta manera connecta amb la universitalitat de la vida; amb què es troba en la terra que, assedegada, s’obre amb un fori desig de pluja que l’humetegi i la faci fecunda; en tota mena de flors que, aparentment insensibles a tot el que no sigui la seva pròpia formosor, lluita per a que els hi arribi la fecundació que dóna con-tinuïtat a cada espècie; en tots els éssers vius, des dels que ignorem fins als que san evidents, que d’una manera o altra tenim en la pròpia existència la raó última de sobreviure’ns per l’acció i pel pensament.
L’artista viatja amb el pensament per l’univers de les intimitats i posa de relleu la capacitat que tenim d’éssers particips de la vida deìs altres i de la pròpia. Amb la seva obra ens porta a sentir com la sang mai no s’atura en el seu viatge per les venes i com el cerveli continuament pensa. La metamorfosi és la gran constant en el trebalì artistic de Marisa Marconi perquè, dona com és, sap que l’evoluciò és la saìvació i que el desig és l’esperò que ens estimula per a sentir-nos sempre actuals i Cinics dins de la nostra trista història collectiva.
EI misteri és com l’ombra que dóna sentit, sota la llum a l’existència, al cos humà. Marisa Marconi s’endinsa en ell i ens ofereix la tremolor d’uns sentiments en estat pur. Si sabem seguir-la podrem fruir del goig de compartir-los.